De color, de temps, de vida
Antoni M. Planas
2021
El cel és net i brillant quan arrib a Santanyí,. D’un blau turquesa intens, definit i vigorós. Només les formes capritxoses d’uns petits núvols blancs taquen tota aquella blavor cap al Sud. És migdia tocat. Una parella de gorrions festeja alegra al mig del carrer, de cases baixes, polsegós. Aviat faran niu i posaran ous, pens mentre els veig, juganers, perseguir-se sobre l’asfalt gratellós.
L’estudi d’en Garrit és en una casa vella, la casa pairal, de façana senzilla, finestres petites i parets gruixades. Una casa simple i modesta, una casa mallorquina. Quan hi entro no me puc estar d’exclamar «ave María puríssima, què hi ha algú a casa?». Me vaig criar en una família tradicional, antiga, de poble, profundament catòlica. M’ensenyaren a saludar quan entrava a qualque lloc. No esperava, tanmateix, un «Déu i noltros, passau!» de resposta, atès que en Llorenç és d’una altra generació, molt més jove, i la seva salutació va ser més concordant amb els temps que corren.
Havia anat fins allà perquè m’havia demanat que escrivís un text pel catàleg que teniu entre les mans. En Llorenç Vidal, en Garrit, és un artista jove que porta les alforges carregades de talent, d’il·lusió, d’empenta, d’ambició artística, de creativitat, d’imaginació, de ganes de treballar... Al mateix temps va lleuger de les enveges, de la supèrbia, de la ira que tan mal han fet a l’art en aquestes contrades. Garrit és un artista jovençà, o un jovençà artista, tant és, que cerca desesperadament el seu camí creatiu, el seu llenguatge, la seva manera d’expressar-se al món -un artista no es pot definir com a tal fins que no troba el seu llenguatge propi i personal-. És un creador que encara s’ha d’acabar de fer, que necessita volar lleuger, lliure, que necessita crear destravat, sense prejudicis ni pressions, per treure tot el que té a dins, que és molt, que és bo. Una tasca meravellosa, però que també pot ser agre com el llentiscle de mata.
L’estudi és net, ordenat, quasi pulcre. Las parets estan atapeïdes de quadres, no podia ser d’una altre manera. L’artista me guia pels espais, els antics habitacles de la casa. Els ha ordenat en funció de les tres fases que conformen aquest «Trifàsic», que no es tracta de corrents alterns monofàsics sinó de tres nivells de lectura: la física, la social i l’emocional.
Començam pel principi, pel físic. «Me treus els colors» n’és el títol. Retrats femenins, nuus sensuals, insinuants, que Garrit interpreta amb un llenguatge de l’art pop que, indiscutiblement, ens remeten a Warhol, als seus retrats de Marilyn Monroe, de Liz Taylor, de Mao. Retrats d’ídols de masses, de gent poderosa. És així, d’acord, però quedar-nos en aquest primer nivell de lectura seria pegar un cop d’ull massa superficial, que l’obra no mereix. Les peces d’en Garrit, com la bona pintura, tenen diverses estrats de lectura i saber aprofundir en ells és el gran repte. Com les de Warhol, aquestes obres adquireixen un profund sentit existencial, tal vegada el tret definitori d’aquesta sèrie, on el color es converteix en el centre de la indagació de la personalitat d’aquests rostres que, a diferència dels famosos de Warhol, són gent del carrer, persones anònimes, amics i coneguts, als quals Garrit treu els colors per desentrellar-ne el que porten a dins, el que senten, el que són, en definitiva. La utilització de colors plans, vius i natural, actua com a llenguatge amb el qual expressar-ne el subconscient de les persones.
Mentre mirava aquestes dones, em va venir al cap una frase crec que atribuïda a Haruki Murakami, l’escriptor japonès que sap retratar com ningú la pèrdua i la recerca de l’amor. Deia: «cada persona té el seu propi color, una tonalitat la llum de la qual es filtra tot just al llarg del contorn del cos. Una espècie de corona lluminosa. Com en les figures que veus a contrallum». I Garrit ens mostra precisament això, que cada persona té un color, una llum, una halo que ell sap veure i pintar com ningú.
Anam a una altra habitació, els quadres canvien, l’empremta és la mateixa: el color, la recerca de la forma més enèrgica de color possible. L’arrel és la mateixa, dic, però ara hi trobam unes obres menys intuïtives, molt més discursives, comunicatives, plenes de missatge. El pintor ens vol dir coses, ens vol mostrar la part social de la seva trifàsia. Les obres que ha seleccionat parteixen d’un univers profundament semàntic en el qual les composicions, els colors, les repeticions, les formes, la geografia no té cap altre objectiu que el de generar un sentit, un discurs que l’artista vol fer arribar a l’espectador que ho contempli atent.
El títol de la sèrie no deixa lloc a dubtes: «Tempus fugit». El temps que passa, indefugible. Tenim poques certeses, però aquesta n’és una, com la mort n’és una altra. M’agrada, per poètica, una frase que vaig llegir en un rellotge de Sol a la plaça d’un poble del Pla de Mallorca, amb una calor que feia xisclar les cigales: Tempus fugit, sicut nubes, quasi naves, velut umbra (El temps vola, com els niguls, com els vaixells, com les ombres). Idò en Garrit ens pretén dir això, que el temps passa, que la vida és limitada, que no l’hem de malbaratar amb futileses, que l’hem d’aprofitar vivint la nostra pròpia vida, mai la d’altri. I utilitza metafòricament l’aparell de telefonia mòbil com una porta que ens endinsa a l’immens forat negre que t’atrapa i per on el temps s’esmuny entre els cruis de l’estupidesa.
L’artista torna a utilitzar el color per a influir directament en l’ànima de l’espectador, conscient que amb ell parla tots els llenguatges, en sap tots els secrets, en dibuixa totes les formes, n’expressa tot el que necessita dir. Però ara carrega el quadre de denúncia social, mitjançant un joc d’imatges de la vida quotidiana a les que dota d’un punt de surrealisme i que no volen mostrar altra cosa que la realitat transformada del que som, o és la autèntica realitat? Mai res és el que sembla. Aquest és el joc en el que hem aprés a jugar, el joc de les aparences.
El temps ens passa per sobre inapel·lable mentre parlam a l’estudi. La llum entra gasiva pels finestrons de la façana. Damunt qualsevol lleixa, a cada racó, sobre els mobles, un objecte me crida l’atenció per la seva originalitat, per la seva senzillesa o, simplement, perquè desperta la meva curiositat innata. En Llorenç és un creador total i qualsevol cosa li resulta útil per expressar-se. És el que té la joventut, la necessitat de dir moltes coses i dir-les totes ara, perquè quan ets jove sempre és tard, tot ha de ser immediat. Una moto passa per la carrera provocant un renou estrident i desagradable que es interromp la conversa.
Quan s’ha atenuat ja som a la sala principal, on pengen els quadres que pertanyen a la darrera fase: «L’elefant a la sala». Són peces d’una maduresa artística indiscutible. El pintor ha agafat tot el que ha aprés amb els anys, tot el que ha anat acaramullant en el seu aprenentatge, i ho ha passat pel garbell de l’home que és avui abans de bolcar-ho sense massa contemplacions, sense complexes, en aquests llenços.
El resultat són obres plenes de l’expressió de les seves emocions, però no es tracta d’una demostració visceral o automàtica, en absolut, són l’expressió de les emocions que prèviament han estat sotmeses al pensament, a la reflexió, a l’observació, a l’estudi. Hi ha plasmat els seus sentiments. Tan fàcil i tan difícil al mateix temps.
Garrit ha ordenat i configurat tot allò que li suggereix el fet de viure i ho ha plasmat en aquests quadres, on s’hi encara a cor obert, esbudellat, descarnat, sense pudor ni temor, enfrontant-se a ell mateix. Ell contra els seus sentiments, en Garrit Home contra en Garrit Ànima.
Les pintures han inspirat en Garrit, creador multidisciplinar, a compondre un tema musical per a cada una d’elles. Picasso es demanava per què dos colors, un al costat de l’altre, produïen música? Garrit no sols s’ho demana, sinó que respon la pregunta fent la música que la vibració dels colors produeix. Tant la música com el color són una qüestió de vibracions. La sensació d’escolar música i mirar el quadre al mateix moment és, simplement, fascinant.
Escolt una de les cançons, suau, rítmica, mentre record unes paraules de Joan Miró: «Intento aplicar els colors com paraules que formen poemes, com notes que formen música». Música, poesia, art... tot és u, tot és màgic, tot és Creació. L’artista com un taumaturg que crea mons, mons inventats que milloren el que ens ha tocat viure, que el fan més senzill, més comprensible, més espiritual i, al mateix temps, més humà.
Quan surt de l’estudi el sol ha minvat i les ombres tallen, obliqües, el carrer. Puc sentir un xoriguer com gralla en un ametlerar proper. Un ventet de garbí, humit i olorós, me refresca el cervell, on encara es mesclen imatges i colors, formes i emocions, bellesa i creació. Pens en el temps que passa, que vola. Pens en el temps viscut, en el temps que viuré. El present no existeix, l’ara és passat, esdevé passat mentre en parlem, ja no existeix. Pens que he fet bé de venir. No he perdut el temps. Surt d’aquí un poc més savi, un poc més ric, un poc més culte... un poc més persona.
El temps vola com les ombres. Jo ja som una ombra.
