El
per antonomàsia de l’infant Llorenç Vidal Lledó Garrit (1981) era la lectura de còmics. N’era un entusiasta, especialment dels personatges Tin Tin o Asterix i dels dibuixants Hergé, Moebyus o Jorge Bess. Encara ara cerca el mestratge via internet dels clàssics dels vigorosos cartells publicitari dels anys quaranta, com els de So- ligó. Ell mateix dibuixava els personatges amb molt detall. Fins aquí res de particular. El problema era que ja havia decidit què faria de gran, seria dibuixant. I amb el temps no canviava. Així mateix cursà el magisteri musical. Però, es matriculà també a l’Escola d’Art Superior de Disseny de Palma i és tècnic superior en Arts Plàstiques i Disseny en l’especialitat d’il·lustració. Avui treballa en aquesta i l’art plàstica. Des de 2002 ha exposat, sol o en col·lectivitat, a molts llocs, incloent New Jersey (N.Y.) o Bremen (Alemanya). El 2012 inaugurà el seu taller a Santanyí, al cap de cantó del número 50 del carrer des Rafalet, a una casa integrada per dues de petitones, ca na Sabatera i ca el padrí Caranyo, el besavi de son pare. Aquest lloc conserva sense cap mena de camuflatge bona part de l’interès del que era una casa de fa dos-cents anys: la soll, la cisterna amb la pica al costat, la foganya, la cuina amb els fogons de llenya i caliu i el finestró al carrer de ses Pedreres per on sortia el fum, el coci de la bugada i el lloc comú, amb la tapadora de socot de figuera de moro tal com la van deixar. La seva tècnica comença amb un dibuix molt definit i remarcat, la segueix el pintat amb colors plans. En tercer lloc cerca la profunditat. A vegades hi afegeix la tercera dimensió, a base, per exemple, de taulers pintats a algun angle del quadre que segons d’on vengui la llum crearà unes o altres ombres. Autodidacte. No es veu ell mateix un artista, diu que la paraula està denostada, si decás es considera un creatiu en constant evolució, que fa el que li agrada però que també accepta de bon grau els encàrrecs que li fan. Com qualsevol que estima de veres el seu art. I això és un avantatge pels qui han de tractar amb ell: sembla senzill, escolta i toca amb els peus a terra. I el que importa, posa el preu a les seves obres en funció del temps i treball que hi ha invertit i res més. Així més gent pot veure alegrada amb un esclat de color, mesura i originalitat la seva paret.
Ha viatjat artísticament des dels penya-segats de la serra de Tra- muntana al fons de la mar. Ha estat remarcable la seva capacitat per assimilar el pop-art, de fer-ne part d’ell mateix, com aquell Zelig (Woody Allen, 1983) que admirat davant del Papa es converteix ell mateix en un altre papa. El seu univers Popland dibuixa el camp mallorquí d’una manera que recorda els pagesos fent feina dava- ll del sol lluminós d’El boig de pél roig (Vincent Minnelli, 1956), o el viatge de Walt Disney per Sud-Amèrica de Els tres cavallers (1945), amb Donald i José Carioca, per les figueretes de moro i l’elegància dramàtica del color mindelià i de les llampades de tardor. Encara més, els seus paisatges, identificables o no, de colors capriciosos i aleatoris transporten a l’univers fora de polleguera dels personatges de la surrealista Les aventures d’Alicia al país de les meravelles (Lewis Carroll, 1865). Això, el dibuix de la nostra natura, complementat amb els nostrats entradors de randa, fets amb les robes de llengües, i que empra per representar l’onatge del mar, apunten a l’intent de l’autor de trobar el decorat oníric per el país de les meravelles a la nostre illa. El resultat és una molt bella troballa visual. L’ancestral tècnica de la roba de llengües té el seu origen a Xina. Via la ruta de la seda es va donar a conèixer i fou imitada a països com Uzbekistan, India, Itàlia, Marroc, França o Mallorca que s’ha convertit en el seu darrer productor. Cristòfol-Miquel Sbert. Agost de 2022