Garrit, al teu costat.
Des del moment que conec Llorenç Garrit fins a dia d’avui, puc dir que el que em crida especialment l’atenció de la seva persona i de la seva obra és la impressionant vessant camaleònica que desplega.
Diuen del camaleó que és un rèptil sauri del gènere chamaeleon, al qual s'atribueixen, entre d’altres qualitats, la de canviar de color segons els objectes que l'envolten. Aplicada a Garrit, jo diria que se li pot atribuir la qualitat de canviar d’estil o concepte segons les idees o la inspiració que com a autèntiques llengües de foc, constantment l’envolten i el provoquen.
És realment vertiginosa la seva trajectòria i la varietat de la seva producció plàstica i artística. Fet realment sorprenent si apel·lem a la seva imatge d’home pausat, tranquil, sense presses, de gestos meditats i expressions estudiades.
Però és que en Garrit té fam, però fam de crear, d’innovar, de plasmar tot allò que bull dins el seu cap i batega dins la seva ànima; i quan la creativitat i el compromís l’estrenyen, comença la gran metamorfosi. Els seus ulls, malgrat no sobresurtin de les òrbites com els del camaleó, s’orienten també a voluntat en totes direccions i amb independència l’un de l’altre: qualsevol diria que els ulls d’en Garrit poden mourer-se 180 graus en eix horitzontal i 90 graus en eix vertical. La combinació d'aquests dos factors fa que la visió del nostre artista arribi a aconseguir els gairebé 360 graus.
És com si en Garrit gaudís d'una visió doble: un ull veu unes imatges i l'altre captura imatges diferents. Aquestes dues imatges arriben al seu cervell de forma independent oferint-li, així, dues imatges diferents del seu entorn i dels seus possibles vessants o perspectives. Però abans les ha de veure. Quan un dels seus ulls localitza la millor idea, el cervell mana una ordre a l'altre ull perquè, ràpidament, miri a l'objectiu. Al moment en què enfoca la visió amb tots dos ulls, les imatges captades se superposen i la visió es converteix ara en binocular i per tant, neix l’obra artística o pictòrica definitiva.
Malgrat la seva versàtil visió, fa falta qualque cosa més si es vol sortejar amb èxit tota la inspiració que ens centèsimes de segons l’embolcalla i estreny. No basta que cada un dels seus ulls pugui enfocar de forma independent amb un camp visual complet de 360 graus. Els camaleons són famosos per la seva capacitat de camuflar-se amb l'entorn. Però en Garrit no és d’aquells que s’amaguen ni donen l’esquena, ell encara l’entorn; no cerca camuflar-se sinó que ell, senzillament, vol esdevenir l’entorn mateix.
En Garrit esdevé així un llibre obert d'emocions o si voleu una vibració constant d’energia creativa, humana i emotiva que li permet, a la fi en un artista, posar-se de part de les persones, tot arraconant per uns instants eterns, el gènere pictòric basat en el paisatge que sol estar força present en les arts plàstiques santanyineres.
Amb el nom de By your side (al teu costat) Garrit declara i exposa obertament que allò que realment té sentit, allò que sempre queda i que no passarà mai és aquella acció o inclinació que es genera tot estant a prop de les persones. I ho resumeix amb una sèrie de conceptes rotunds, bàsics, imprescindibles: Freedom (llibertat), Time (temps), Howl (crit o gemec), Pain (but I’m Strong) (dolor, però som fort), I exist (existeixo), The Way (el camí), Future (futur), Cry (plor), Hopeful (esperanza), Breathe (respirar)... Perquè la persona té dret a sentir-se i ser lliure, necessita tenir temps per ella i que n’hi puguin dedicar; necessita poder cridar de desesperació o de goig; necessita sentir-se viva; necessita saber que té un camí i un futur; necessita plorar i tenir esperança; en definitiva, necessita respirar i tenir qualcú al seu costat.
Sincerament, amb en Garrit, a mi ja només em queden dues qüestions per resoldre; la primera és la mateixa que es formula a dia d’avui amb les investigacions científiques referents al camaleó:
Podria l'ull esquerre d’en Garrit saber què està fent el seu ull dret quan tots dos estan apuntant a idees diferents?
I la segona està en relació amb ell mateix i la seva capacitat d’esdevenir i reaccionar amb l’entorn. Precisament, en ella deu amagar-se el seu gran secret. Perquè hi ha un Garrit que no veiem i que no coneixem i que només veu i coneix ell mateix. Els camaleons mascles quasi sempre canvien de color quan veuen a un altre mascle, i en aquest cas, quan es veuen dins un mirall.
Però, i en Garrit davant un mirall, com es veurà i en què serà capaç de convertir-se?
Per ventura, ni ell mateix ho sap fins que s’hi mira...
Deia Bertolt Brecht que l’art no és un mirall per reflectir la realitat, sinó un martell per donar-li forma.
No sé com es va veure en Garrit ni en què es degué convertir el dia que es mirà al mirall per gestar, posteriorment, aquesta col·lecció d’acrílics. El cert és que es va posar de part de la persona.
Així i tot, ara sí: sí que puc ara imaginar el renou que es va sentir després de mirar-se al mirall:
Kaboomph!!
