PARAULES DE CIMENT
Llorenç Vidal (Garrit)
Cal pintar després de Picasso ?
S'ha dit (fet) res de nou després d'Altamira?
[if !supportLineBreakNewLine] [endif]
Permeteu-me el recurs a la retòrica, perquè hi cap al joc de mans de la modernitat de l'art, i, contra els anuncis grandiloqüents sobre la mort de la pintura, mentre esdevé sense aturall l'eclosió i extinció dels corrents en tota casta de llinatges i de malnoms. Hi podríem posar en aquest envit de grans reptadors els que ens són avinents, Joan Miró o Andy Warhol o el nostrat Miquel Barceló. Res no és finit, tot és sempre novell i clàssic al mateix tomb.
Qualsevol biografia d'una figura genial, cabdal, nega l'anatema de l'absoluta unanimitat, del tot ja està fet, que hi ha guanyadors i col·locats definitius a la cursa infinita de la creació. Mentre corren els dies i la gent cavil·la, és segur que no s'ha esgotat el paper de l'expressió artística, clàssica o d’avantguarda.
El ventall de la llibertat expressiva és sinònim, l'aire, de la vida contemporània; la societat de l'era digital es fa veu coral onsevulla que es veu el gest efímer de les imatges sense captura.
L'art és a la biografia de l'autor, on sempre es polsa la veritat en l'assaig ferm de les mirades sobre el món i la gent. Art amb el llinatge de manifest, íntim, inconcret o il·lustrat simplement per a informar, marcar una fita d'interès, fer forat a l'espai i, sempre, deixar una petjada emocionant al cor intangible de la societat.
Tot autor plàstic –i literari– cerca fer forat, transcendir, no morir en el moment fugaç de la pinzellada o de l'escriptura ràpida. Aquestes són les messions d'en Llorenç Vidal, que signa Garrit, això és el llinatge reservat als circuits, la marca del clan familiar a Santanyí, la referència que transcendeix llistats i contingències. Va en companyia d'un exèrcit de firmes acreditades al món de les lletres, la ceba, en dirien d'avior.
Aquesta mostra és una gran aventura, una aposta plural per a intentar dinamitzar un espai vinculat a l'art: des de la sala d'exposicions i el conjunt de quadres que té la banda sonora, música feta pel pintor. Així mateix, el plàstic surt als carrers amb obra derivada i fa un audiovisual sobre l'acció polièdrica.
La miscel·lània de pintures i escriptors, fragments i instants, imatges i frases, tenen el gest agermanat de la bona sintonia, la impossible transcripció de la narració o el poema fet mosaic o proclama, cara, làpida o llegenda. Tot és tan històric, monumental.
L'aparellament art/lletres, imatges/paraules, figures/escrits, està desat així mateix a la modernitat, al segle xx, a l'art social i avantguardista alemany, rus, espanyol. Roig i blau, també. La llavor de l'expressivitat qualla ferma a la crònica silenciosa dels museus, els diaris, els catàlegs, els murs de la propaganda i les finestres de la protesta política, també, sí.
El pòster/cartell fou sens dubte una plataforma de grans creadors. Les portades dels llibres són el frontis de textos fantàstics. Pintor i poeta/narrador fan colla estètica, com una proclama. Miró, Tàpies, el mateix Barceló han militat per donar pes (i més dignitat) a molts de títols i proclames de compromís sociopolític. Res no és mesquí.
Els pintors i els creadors de ploma, els que escriuen, en Llorenç Garrit, queden, aquí, aparellats amb coherència, interpretats en la complexa síntesi d'una sola fita. Anunciar, fer al·legories, concretar un missatge, és una derivada de la paraula i la pinzellada, ja sia en el graffiti anònim i rebel.
Els reptes dels artistes que cerquen contar, mostrar, recordar –en l'anonimat, vorejant la perfecció, la bellesa o la revolta– ja varen començar murals gòtics de pedra o d'oli o tremp, a les proclames litúrgiques de poder i fe. Hi ha la narració literària i simbòlica de la vida oficial de la Bíblia o les llegendes dels sants. Als quadres clàssics els Reis també es mostraren al pit en ample que duu a l’eternitat social.
L'art és el decorat civil, militant, l'escenari dels fets, el que queda de la batalla interior de l'artista en el seu esforç i manya. Sempre dins les Belles Arts, en totes, es cou un embull de provatures. A les accions tranquil·les i en les ocurrències de vertígens veiem el bull del mercat, i als museus i a les sales d'exposicions, en temps de crisis i desconcert, encara es troben alguns dels eixos de tota renovació.
Casar les arts clàssiques –la paraula i la imatge– és una dèria que esquiva, segurament, una opció de subsistència; fer quadres a la manera clàssica o bastir obra gràfica són enginys per fer ballar els ulls, amb gràcia, manya i força més que curiosa. Paraules de ciment té vocació de permanència, d'assaig i de temptativa. És bo dubtar i tastar gran autors de lletres i d'altres novells.
Andreu Manresa
