“AIGÜES D’UNA ROCA” LLORENÇ X. VIDAL LLEDÓ “GARRIT”
Vista des del mar que voreja, de sobte la costa, sienes grisoses i vestides d’un verd tan tímidament escampat que sembla imperceptible, esdevé glaç o llum difosa en línies tènues i etèries, com si es fongués en la llunyania incerta que la clapa d’aigua blaven- ca, que l’ajunta o l’allunya de l’ull del mariner, l’esmicolàs entre esclats d’una claror cautelosa i dolça.
I l’aigua... lluminosa tempesta de cromatismes amables que amanyaguen la violència de les ones, el fragor de l’escuma amansit per la suavitat dels colors, harmònicament convida la fantasia a trescar les vies amables dels somnis de l’estiu dolç, de l’hivern que no congela, de la tempesta que no engoleix sinó que acarona... El mar, blau blanc verdós, gleves i bombolles que onegen perquè són l’energia i l’oxigen que ens calen per a respirar, per a viure, per a complaure’ns en la visió de l’esperit que batega, que sent que existir és, malgrat tot, un exercici d’optimisme.
Les “aigües d’una roca” són les aigües de la vida... L’ull de Llorenç Garrit és l’ull que les contempla i que les entén. El pinzell de Llorenç és el vehicle que ens hi endinsa i ens les mostra atractives i amables. Són les aigües potents i excitades, però refulgents de serenor. Les aigües i la roca, on comença l’una, on comencen les altres? On acaben ambdues? El mestall és harmoniós: la terra -la roca- es difumina, gairebé desapareix en la llunyania, esvaïda pel mar... les aigües, coratjoses però amables, inunden de llum i de globus de colors freds -paradoxalment calidíssims- el roquissar.
Llorenç Garrit veu la roca i l’aigua amb una mirada afable que ens omple d’esperança, que il·lumina per uns instants la tenebra que ens cobreix i asserena un moment els nostres esperits neguitosos.
Miquel Sbert i Garau Juny 2016