L’art de LLORENÇ GARRIT irradia energia, vitalitat creadora, imaginació. Les extreu, aquestes qualitats, de la recerca persistent i de l’experimentació. Investiga i tresca els camins que menen a l’autoexigència alhora que s’endinsa en les textures de què estan fets els materials de què se serveix: els colors de la terra, les pedres, els pigments.
És com si portàs un magma interior que esclata i es diversifica en múltiples propostes: la pintura, la música, la il∙lustració, el disseny, el cartellisme, la fotografia... Totes elles dotades d’una càrrega poderosa de sensibilitat, d’inspiració fèrtil, d’enginy. Si la nit de Sant Llorenç, al cor de l’estiu, observau la volta del cel de Santanyí, veureu caure els estels.
És el plor del sant. Una pluja de pols còsmica, interestel∙lar, el rastre d’un cometa. La creació artística és semblant a aquest plor. Potser, perquè l’art és una forma de plorar. Una manera de dir que no ens agrada el món en què vivim, mentre esperam que passi un estel, disposats a beure’ns les espires que salten de la cua. L’art de LLORENÇ GARRIT parteix de la terra, dels rocams que voregen el mar. He vist la fascinació amb què pinta els espadats grisos, terrosos, els penyasegats, els roquissars abruptes, els núvols de pedra.
Perquè són de pedra, aquests núvols que passen pel cel de l’illa. I les ones suaus que vénen a morir a les cales, sempre disposades a tornar a començar.
A vegades, en un clivell de la roca de les roques roges que el sol abrasa, apareix un rastre de verdor. No sé si suavitza la violència de les roques, la verticalitat de la terra que cau. No sé, tampoc, si només es tracta d’un vibració de la llum, tremolosa i salvatge.
Gabriel Janer Manila Hivern de 2015
