Turris eburnea: allò que estava escrit a les estrelles
Quan no és confon amb un passatemps o amb simple orfebreria, l’art sempre diu. Parla tots els llenguatges i provoca diluvis d’arguments i de somnis. L’art és mite, tribut, culte, visió, paradoxa. També ritmes, distància, desfici, laberints, èxtasi, els ecos que ens arriben del que desconeixem, que ens arriben i encenen les nits de la mirada.
L’art és moltes més coses. Ho confirmen aquests quadres de Llorenç Garrit, en què l’ànima de la Serra de Tramuntana, en la seva expressió més colpidora, més dialèctica, més mística, esdevé presència i testimoni de l’esplendor i de la majestat de la natura, i esdevé, així mateix, l’autoretrat de les fantasies, de les necessitats i de les inquietuds de l’autor. Des del paleolític, els humans sempre han cercat el mateix. Fràgils, insatisfets, neguitosos, generació rere generació, els homes i les dones han provat de pintar, d’emmotllar, d’escriure, de posar música als deserts i als palmerars de l’existència, a cada un dels seus destins inescrutables. Esgarrifa pensar en aquesta gran èpica, en aquest impossible, i en el seu compromís amb la llibertat.
Com és ara la que emana dels pinzells joves, contundents, de Llorenç Garrit. Tant si pinten del natural com si pinten de memòria, quasi sempre amb un fons melòdic de sons tibetans o de mantres, que faciliten el diàleg entre meditació i acció, aquests pinzells eixamplen perspectives, obren portells, penetren selves, projecten cap a l’infinit les aventures, les utopies, la indefensió i els excessos de l’espècie. Tota proposta artística provoca una sacsejada, un desafiament, amara, posa en qüestió, interroga, per tal de fer- nos més vitals, més creatius, més independents, més insubornables i, doncs, capaços d’interpretar, d’increpar, d’estimar, de conèixer, d’inquirir, d’alçar la veu, d’expressar les textures dels nostres neguits i de les nostres quimeres. Tota proposta artística és un missatge que es va multiplicant a mesura que creix la seva capacitat de seducció. Si té una meta, una voluntat clara, és que cadascú en pugui fer una versió subjectiva.
Els traços, els colors d’aquests penya-segats de Llorenç Garrit, endemés de ser únics i una mostra vigorosa dels seus estats d’ànim i de la necessitat humana de compartir, són el que acabam d’esmentar. Traços i colors que a vegades esclaten i a vegades es suavitzen, que a vegades són paisatge i a vegades pura abstracció, mentre la llum o la seva absència dóna sentit a cada pinzellada. L’espectador atent no podrà evitar d’adonar- se’n ni d’obrar en conseqüència.
No faig cap intent aproximatiu als llenços de “Turris Eburnea” que no em dugui també a realitzar un viatge interior, el qual mai no deixa de ser iniciàtic, perquè sempre em permet parlar de nous estímuls i de noves possibilitats. El mèrit és dels encerts formals i argumentals de Llorenç Garrit, que ara intenta culminar des de la pintura tot allò que ja havia iniciat a través de la il·lustració, del disseny, de la música o de la fotografia. Juntament amb certs ressons de grans mestres com Turner o alguns impressionistes, a “Turris Eburnea”, hi veig allò que perdura d’una illa que hem venut al més-dient, hi veig l’elegia del que ja no és nostre, hi veig els ideals que tenim tan prop del cor i tan lluny de les mans, hi veig violència que vol ser placidesa; i l’ímpetu del misteri, el repte de l’inaccessible, el gruix de l’intemporal, l’alè de l’univers, un terror geològic i una pau eremítica, els cels de la infància i els graus de soledat de l’autor de les teles. Adesiara, hi canten els ocells més al·legòrics, més profètics; hi canten ulls de sol, extensions d’herba i de pinar, albes, crepuscles, salts d’aigua cadenciosos que baixen a apiadar-se d’un país en declivi.
De tot plegat, Llorenç Garrit en diu màgia. Tot ho deu ser a la vida. El meu primer record és el del seu estudi santanyiner del carrer des Rafalet, que ell ha anat edificant amb tant d’amor. Jo tenia dos anys. La mare era una noia entristida i endolada, que em duia dins els braços. Aleshores l’estudi de Llorenç Garrit no tenia les funcions ni les dimensions que té avui. No passava de tres o quatre cambrons, quasi bé sense ventilar. Se sentia una olor medicinal d’ungüents mortuoris. La claror era de tons escabrosos. Ni una flor. La gent no hi cabia. Cerimoniosa, tribal, atàvica, la gent havia vengut a participar en el ritu de l’acomiadament del cadàver del meu besavi Andreu, un avantpassat que tenim en comú amb el pintor. Ni ell ni els seus pares encara no existien. Com un lament, com un murmuri, les veus que passaven el rosari: Turris davidica...ora pro nobis, Turris eburnea...ora pro nobis. Sens dubte el temps flueix en totes direccions i en tots els sentits. Sens dubte aquell dia, els verds, els grisos, els blaus, la gamma dels ocres dels penya-segats de Llorenç Garrit ja estaven escrits a les estrelles.
